Alimentació km0Sin categoría

Ferran Monferrer Claramonte, cofundador de D’Armela

Reinventar-se o morir. Què et fa pensar esta cèlebre frase?

Em recorda a la teoria de la generació espontània que postulava que la vida sorgeix del no-res a partir de la matèria inerta. Quan Pasteur la va rebatre al segle XIX va sentar les bases de la microbiologia moderna.  És a dir, per a mi reinventar-se en aquests temps de canvis és un procés dinàmic que ni parteix de zero ni passa d’un dia per a un altre. El context propi és la base. Has d’avaluar qui eres, on estàs, on vols anar i amb quines capacitats comptes. També cal un exercici sistemàtic d’anàlisi del present, de les tendències i de les previsions de futur. Fet aquest poti-poti intentes reduir el risc de triar un nou camí. L’adaptes al més possible a les teves capacitats i objectius, i et poses en marxa. La dura realitat és que no saps si et portarà on havies pensat i que quan ho tindràs clar ja no n’hi haurà marxa enrere. Només tirar endavant. Cal aprendre a gestionar la incertesa i a conviure. Forma part del camí.

Com va sorgir la idea de D’Armela?

Som una família de Tírig, productors d’ametlles al mas d’En Torres (les Coves de Vinromà). Sempre les hem manipulat a l’engròs, venent-les sense processar a les trencadores. I sempre hem vist com quan el nostre producte arriba al consumidor final el seu preu s’ha multiplicat per 20, com a poc. Hi ha productes acabats que multipliquen per 50 i més.

Durant molts anys D’Armela ha sigut un projecte latent que no passava de la idea d’augmentar el valor afegit de la nostra producció. Però mai era el moment i no es concretava. Fins que al 2017 vam visitar BIOFACH a Nüremberg, la fira de productes ecològics de referència a nivell mundial. En el món de l’alimentació, l’ecològic és un dels sectors amb més dinamisme i camp lliure per a la innovació, amb creixements anuals de dos dígits. Allí vam descobrir un univers de noves aplicacions que mai haguérem imaginat per als productes agrícoles del Maestrat. De cop ens vam introduir en el món dels aliments funcionals, dels probiòtics i dels fermentats. Vam tornar amb un camí a seguir i  un repte monumental.

Quines són les línies més inspiradores que vos defineixen com a negoci?

La capa més profunda de les bases de disseny de D’Armela és consolidar un projecte de vida familiar nigat a Tírig com a lloc de residència, que també podria ser una oportunitat per als qui venen darrere. L’estratègia passa per augmentar el valor afegit de la nostra producció, per tancar el cercle, per diferenciar-nos, per ser més competitius, però no a qualsevol preu.

La traducció que n’hem fet al posar-ho en pràctica és que els productes de D’Armela han de ser naturals, saludables i sostenibles. El seu consum continuat, moderat i responsable ha de contribuir a la millora de la salut dels nostres clients.  Els ingredients principals sempre seran del Maestrat, en tant que disponibles. Ja no pensem només en ametlles ni en la producció pròpia. Som un obrador artesanal i potenciem el seu caràcter en els nostres productes. Minimitzem el processament i els tractaments per a destacar la seva essència. 

I l’altre pilar és la sostenibilitat. Ens preocupa l’impacte socioeconòmic de la nostra activitat al nostre poble i al Maestrat. Ens inspiren els principis de l’economia del bé comú i ens esforcem per millorar en aspectes com la petjada hídrica i de carboni, l’economia circular, el canvi climàtic, la reducció de l’erosió, la conservació del paisatge en mosaic, la dinamització de la vida dels nostres pobles i la reversió de la despoblació.

Aposteu per un producte del sector primari. Com veus el sector ara mateix?

A nivell d’explotació en els darrers trenta anys els preus de la producció agrícola del Maestrat s’han congelat, mentre que les despeses no han parat de créixer. Per a compensar la reducció del marge els agricultors professionals s’han vist forçats a intensificar la mecanització per a augmentar la productivitat i alhora a eixamplar la mida de les explotacions per a assolir economies d’escala i tenir capacitat de fer front als costos creixents. Les màquines han trencat sostres impensables de productivitat però les hores del dia no donen per a més i els conductors han de descansar. En pocs anys (no dècades) la robotització tornarà a trencar aquest límit. Assolirem un nou sostre tècnic ara impensable i patirem una nova reducció de marges. Les explotacions encara hauran de ser més grans per a poder finançar els robots i competir en un mercat global. Les explotacions que no puguen fer el salt es voran abocades a la marginalitat i finalment a la desaparició. Pot ser una revolució tan potent com la que ja vam patir quan es va canviar la tracció animal per la mecànica. Al Maestrat va forçar l’abandonament de tots els  bancals on la maquinària no era operativa. Em temo que pot ser pitjor si l’accés als robots no es democratitza i queda en mans de només uns pocs.

Vullguem o no, són els temps que ens ha tocat viure. Hem de comprendre que en un món globalitzat no ens podem aïllar. A nivell de mercat estem a Europa, el mercat que paga més cars els productes agrícoles i que, a més a més, paga les factures religiosament. Tot el món mundial vol vendre a Europa. La competència que patim els agricultors europeus es la màxima del mercat. Amb la globalització, el preu mundial d’un producte el fixa aquell qui té la capacitat de produir més barat i això ens condiciona totalment. 

La batalla dels costos ja la tenim perduda. Només tindrem futur si som capaços de diferenciar-nos. Només ens pagaran els preus que necessitem per a ser viables si el que oferim a canvi convenç els consumidors que el diferencial de preu sobre el preu de mercat els compensa amb els beneficis que obtenen. Si fem el que fan tots, ens haurem de conformar amb el preu que marca qui ho produeix més barat. 

Fa 60 anys es va implantar el cultiu de l’ametlla al Maestrat i va ser un motor econòmic de prosperitat que va resoldre dos generacions. Ara estem a cavall entre la segona i la tercera generació que cultiva ametllers. Ens trobem que el motor s’està esgotant i el que és pitjor, no es veu un nou motor que puga jugar eixe paper per al futur immediat de molts dels nostres pobles. El que sí que es veuen són solucions individuals molt concretes amb projectes exitosos, però no solucions generals. El futur es incert, però es veuen oportunitats per a qui estiga disposat a perseguir-les. Per a mi el que queda clar és que qui vullga tenir un futur lligat al Maestrat ha de lluitar per a construir-lo. Ningú ens regalarà res. 

A quins clients vos dirigiu?

A D’Armela tenim dos línies de producte, una gourmet i una altra plant-based.

La línia gourmet va dirigida a la gent que visita la comarca, als expatriats que la tenen sempre al pensament i també als residents. Posem l’accent en l’origen. Son productes km0 del Maestrat, de producció artesanal, de qualitat premium i amb un envàs de vidre que els prestigia. Son un “luxe discret”,  pensats per al consum en un dia especial, per a regalar, o per a connectar amb els orígens i l’essència de la comarca.

En canvi la línea plant-based va dirigida al mercat vegetarià i vegà, amb visió global. La comercialitzarem amb la marca LOVVEG. Continua sent producció artesanal, km0 del Maestrat, però l’accent el posem en les propietats funcionals, més enllà de la composició nutricional. L’origen del Maestrat passa a un segon pla. Són productes que amb un consum continuat, moderat i responsable tenen la capacitat de millorar la salut a llarg termini.

Penses que es valora ací prou el producte de proximitat? 

Venim d’unes dècades on ens van vendre la moto que tot el que tenim no val res i que tot lo bo ve de fora. Ningú ha dubtat mai que com el de casa no n’hi ha res, però el discurs dominant era el contrari i l’acceptàvem. Em ve al cap la pel·lícula La ciudad no es para mi de Paco Martínez Soria o la ridiculització dels de poble a què ens va sotmetre Gila, per citar-ne un altre de ben sagnant i popular. A ningú li agrada ser “el paleto” ni “de pueblo”. Quan arribava un de fora i ens alabava el que tenim quasi que ens sorprenia. Això ha canviat. A tots els pobles hi ha una revalorització de les tradicions i de l’orgull de ser de poble. Moltes empreses estan posant en valor els productes locals i està florint un nou interès pel local front allò global. Les noves generacions ho tenen claríssim, així que la tendència és imparable i contagiosa. I ara amb el COVID tots volen venir als pobles. Els productes locals estan en expansió.

En l’etiquetatge feu constar la denominació “producte del Maestrat”. Amb quina intenció ho feu? Cal crear consciència de marca?

Com he explicat, forma part de l’essència de la línia gourmet de D’Armela. L’accent el posem en el Maestrat perquè el públic a qui va dirigida és qui visita, viu o coneix el Maestrat. Ho fem servir com a element diferencial i identitari. Sabem que ens limitem a un segment molt reduït del mercat, però ens volem fer forts en ell. Com a empresa artesanal, guanyar volum i créixer per atacar altres mercats no és un objectiu, així que és un element que ens potencia dins d’aquest nínxol de mercat. 

El Maestrat com a marca té molt de reconeixement i pretenem aprofitar-ho. És una entitat històrica amb gran tradició i personalitat pròpia. Si bé els seus límits territorials la gent no els té clars, tots saben que està cap al Nord de Castelló. Dir que som de Castelló és com no dir res, perquè dins de Castelló hi ha molta variabilitat, nord i sud, interior i costa,… En canvi parlar de Maestrat t’ubica clarament en el mapa i alhora és una zona prou extensa com perquè eixe nínxol de mercat al qual ens dirigim tinga una dimensió que ens permeta la viabilitat econòmica.

En la creació del negoci heu patit les incongruències i mala praxis de l’Administració. Ens pots contar què va passar?

Es una història molt llarga. El resum és que he patit tres anys de burocràcia per a tenir tots els permissos i les mans lliures per a operar com a empresa. El problema és que has d’encadenar tràmits i fins a completar-ne un, no pots iniciar el següent.  

El 2018 va passar esperant que es concretara el programa LEADER per a poder optar al seu finançament. Cal dir que la major part de la inversió la vam fer en paral·lel pel nostre compte sense esperar el LEADER, perquè no haguérem tingut prou temps per a complir terminis i encara ens hauria retardat més. Quan van definir els terminis i les condicions, vam iniciar la resta de tramitacions i inversions. A gener de 2019 vam iniciar el procés de legalització de l’obrador. A juliol de 2020 l’Ajuntament ens va donar el certificat de conformitat per vergonya, ultrapassats els terminis de silenci administratiu d’un informe vinculant que a data d’avui encara no ha emès la Diputació de Castelló-Departament de Carreteres. A gener de de 2021 hem obtingut la Qualificació Artesana i també la inclusió a Ruta de Sabor.

L’únic bo és que ja ha passat, però a mitges. Menció a part mereix el programa LEADER.

En teoria està pensat per a afavorir el desenvolupament rural. Quan et lliges la lletra menuda i la interpretació que ha fet Conselleria, et fa venir molta ràbia i sentiment d’impotència. Està ple de limitacions arbitràries incomprensibles, que els responsables no expliquen i que van deixar fora a molts possibles beneficiaris del Maestrat. En el cas de les empreses agroalimentàries hem hagut d’acceptar una condició indignant: si durant els propers 5 anys passem dels 150.000 € de facturació haurem de tornar la subvenció. És a dir, tenen com a objectiu la generació de llocs de treball, limiten la inversió auxiliable per a aconseguir-ho i si et va bé et faran tornar la subvenció. A qui perjudica que una empresa alimentària cresca i facture més d’això al Maestrat? Així és com volen fomentar la dinamització socioeconòmica i revertir el despoblament? Sembla que al Maestrat anem sobrats d’iniciatives emprenedores i d’oportunitats de negoci.

Tots estos problemes que ens has contat, tenen fàcil solució?

No ho crec. És un exemple més de les polítiques continuades que generen despoblació, tant per acció com per omissió. Demostren una gran descoordinació i l’existència de molts departaments remant en direccions contràries. Portem dècades patint-les i ningú ha fet res per a desactivar-les ni per a revertir el seu efecte. L’Administració s’ha convertit en una mena de monstre que tritura les vides dels administrats. La seva raó de ser hauria de ser la de servir a tota la ciutadania per a facilitar-li la vida i a les empreses per potenciar la seva activitat. Però sembla que només està al servei dels qui tenen capacitat d’influir (IBEX i el seu entorn). Ara vindran al Maestrat les empreses dels parcs eòlics i tot seran facilitats i aplanar-los el camí. Els qui ens hi hem passat la vida només trobem entrebancs. No veig la solució enlloc. A aquestes altures em conformo amb què s’obliden de mi, que em deixen treballar i no em destorben.

Soc dels que penso que el dia que un agricultor o ramader siga el titular de la seua Conselleria o Ministeri, aleshores podrem començar a vore la llum al final del túnel. Tu com ho veus?

No ho tinc gens clar. D’una banda, l’agrícola no és més que un sector més dels de tota l’economia. Hem vist cent voltes com els interessos agrícoles se sacrifiquen com a moneda de canvi per a tancar acords econòmics que beneficien lobbys molt més potents, en negociacions a nivell estatal i europeu amb altres països. Espanya i Europa volen vendre tecnologia (armes incloses) a països agrícoles i aquests demanen a canvi que els comprem la seva producció.  La major part de la política agrícola no la decideixen els responsables d’aplicar-la. Queda totalment supeditada a altres interessos. Això als agricultors  europeus ens imposa un corpus legal que ens obliga a treballar en unes condicions que ens perjudiquen.

Després, a nivell polític valencià les decisions es prenen en funció del pes social, dels vots. Els agricultors i els pobles d’interior tenim poc de pes. Per a què dedicar un gran esforç a resoldre els problemes del 80% del territori si només viu el 20% de la població? (no he comprovat la xifra, però es el que diu el principi de Paretto). Els polítics van al que van. Ens gestionen com un peatge que cal pagar, no amb la voluntat de resoldre res. Els beneficis els trauen d’una altra banda.

I arribem a les conselleries. En realitat les mouen els funcionaris amb les seves pròpies dinàmiques i les corresponents resistències als canvis. I tots ells cobren el mateix a final de mes, facen el que facen. Cap vinculació del sou amb l’eficiència ni l’eficàcia. A la funció pública hi ha gent molt vàlida, però no tenen poder de decisió sobre com reajustar els engranatges i acaben cremats per un sistema pervers.

Total, que el dia que a l’agricultor que tu proposes el nomenen conseller, igual només té ganes de fugir. I si prova de posar la mà, llavors no li deixaran i el faran fora.

Per a desenvolupar turísticament un territori cal…

  • definir quin model de turisme volem i quines oportunitats tenim
  • consensuar i estructurar tots els elements patrimonials amb visió de conjunt (paisatge, gastronomia, cultura, història, llengua, tradicions, natura, arquitectura, arqueologia, monuments,… ) per a construir un producte turístic competitiu a nivell internacional
  • aliniar les estratègies de totes les capes de l’Administració perquè totes les accions tinguen un objectiu comú, per tal que siguen compatibles les visions locals amb les globals, i deixen de fer cadascuna la guerra per la seva banda (ajuntaments, mancomunitats, diputació, conselleries,…)
  • millorar infraestructures de comunicació (mòbil i fibra)
  • fomentar als emprenedors locals amb formació, ajuts i facilitats per a reconvertir-se si és que el model a potenciar no és el seu
  • promoció conjunta i estructurada en els mercats per a captació del públic objectiu

Com valores la feina que aportem els guies de turisme i de muntanya a un major reconeixement i estima del territori?

És una tasca imprescindible per a posar en valor tots els recursos que tenim i accelerar la generació del nostre producte turístic. Quan vas de viatge, per molt d’interès que poses, és impossible trobar informació de detall sobre tot el que vas a vore. La tasca dels guies enriqueix moltíssim l’experiència de la visita a qualsevol lloc i t’estalvia molt de temps de preparació com a turista. Un bon guia genera satisfacció als seus clients i això es transforma en fidelització i un boca-orella molt positiu que fa créixer les destinacions. Crec que és indispensable tenir bons guies al Maestrat per a convertir-nos en una destinació de primera categoria.

Moltes gràcies Ferran pel teu temps!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *