Esta entrevista és de les que més il·lusió em fa. Francesc és una persona tan polifacètica que no sé com presentar-lo. Tot ho fa, fa de tot, i a més ho fa molt bé. Amic, company, historiador, escriptor, bocassí, guia a la Valltorta, patriota del Maestrat i de les nostres tradicions i costums. Un moment de conversa amb ell és sempre un regal, i ara per a sort nostra el tenim disponible per a #entrevistesalterritori.
Francesc, què és el que més t’agrada de la teua feina com a guia a la Valltorta-Gassulla? Alguna anècdota que més recordes en tota la teua trajectòria com a guia?
Comences fort…! No m’és gens fàcil de respondre. Et dirà un enamorat per què estima la seua parella? Les sensacions cap a aquesta faena s’assemblen més a quelcom irracional que a una meditada tirallonga de punts més o menys favorables. Encara així, si he de posar algun motiu sobre la taula, podria dir que és un privilegi absolut el poder tenir gairebé tots els dies la meua dosi de Patrimoni de la Humanitat, natura muntanyenca, i ocasió de comunicar. I sobretot me n’adono d’açò quan porto un temps sense treballar… És una addicció. No al treball, sinó a aquest compendi de factors agradables.
No has fet bé en preguntar per anècdotes, doncs aquesta faena és una font inesgotable d’aquestes. La Valltorta té un magnetisme especial per a allò que anomenem vulgarment frikis, a banda que per ací passa gent de tota mena i sempre hi ha situacions que et fan somriure, com a poc. Des d’adolescents preguntant si els cérvols naixen d’ous o si les caguerades de cabra són café, fins el cas d’una dona cabrejada que, al mostrador, em deia literalment haver vingut de les Coves, i que allí li havien dit que Las Cuevas de Vinromá estaven en Tírig… I encara no fa massa anys que solia aparèixer gent amb la intenció de fer cert recorregut subterrani amb barquetes… Com pots veure, no cabria en aquesta entrevista tot el meu compendi d’anècdotes surrealistes.
Ara bé, si em fas triar una, ací va. I perdó si m’estenc un poc.
Fa uns anyets em trobava dins de la balma de la Saltadora, amb un elenc d’arqueòlegs internacionals, duent a terme certa investigació entorn a la sonoritat dels abrics amb art rupestre. En aquell inhòspit racó de la Valltorta, aïllats de gairebé tot rastre d’humanitat, portàvem més de mitja hora fent proves de so, bàsicament tocant instruments i sobretot pegant crits cap al barranc. Greus, aguts, masculins, femenins… Llavors vam veure com, en mig del barranc i vora un toll, una dona d’uns seixanta anys llavava roba i l’estenia sobre els coscolls. Cent anys arrere haguera estat lògic, però ara resultava completament irracional. A més a més, pels colors garrits de la roba pareixia com de grans magatzems esportius.
La vam escridassar per comprovar si ens escoltava, i al veure que no reaccionava vam decidir de baixar fins al barranc, entre mig de l’espessa malesa. Quina fou la nostra sorpresa quan, en xafar el barranc i veure la llavanera com aquells bojos que pegaven crits per les coves anaven a per ella, apretà a córrer, abandonant la bugada, per salvar la vida. No vull estendre’m més, però quan la férem entrar en raó ens digué el més sorprenent de l’anècdota que vos conto: resultava ser una peregrina a Sant Jaume de Galícia, d’origen belga, que passant per Albocàsser preguntà per un riu i l’enviaren a la Valltorta. Quilòmetres de mal camí i calor estiuenca quan a la vora mateixa d’on havia preguntat la dona hi havia uns llavadors ben arreglats. Coses de la vida i dels malentesos.
Penses que la feina de guia és valorada en general en la societat?
És una faena valorada, però potser no generalment. Malgrat que la majoria de visitants entenen les ganes i l’esforç que hi vesses, doncs no sempre és fàcil contar la mateixa història milers de vegades i transmetre frescor i dinamisme, hi ha sempre una selecta minoria per als quals l’únic important és que els hages guiat fins al lloc, sense fer massa cas a tota la ciència, pedagogia i màgia amb què condimentes la teua explicació.
Penses que les pintures rupestres de la Valltorta-Gassulla estan més valorades internacionalment que a casa nostra?
Si m’hagueres preguntat dos o tres anys arrere, t’haguera dit que sí. Llavors el turisme internacional era un pes pesat d’aquesta faena. Sobretot gent de certa edat, alemanys i francesos sobretot, que havien estudiat a l’escola el nostre art rupestre i volien visitar aquesta fita de la història de la humanitat abans que la pròpia biologia els ho impedira per a sempre.
En els darrers anys, però, s’ha revitalitzat molt el turisme de proximitat, i m’alegra veure com la mateixa gent de la comarca i país, que tradicionalment solien obviar aquest patrimoni i el consideraven poca cosa (concepte que també degueren tenir d’ells mateixos) han començat a interessar-se per ell i a fer-se’l seu. Si és producte o causa d’un augment d’autoestima, me’n alegro.
El turisme pot ser una eina de transformació social beneficiosa per al món rural?
D’això mateix et parlava en la darrera resposta, en part. De fet ja saps que té dos vessants en què pot beneficiar el nostre món rural. D’una banda està el més obvi: més gent de fora que ve a visitar-nos suposa més oportunitats de fer negoci. Aquesta és la part més materialista i no per això menyspreable en absolut. I després està allò que et suggeria més amunt. El turisme pot ser de proximitat, de molta proximitat. És més, hi ha turisme d’aquell que jo dic de terme. Tu saps quanta gent està descobrint que en el seu poble, o en el del costat, hi ha Patrimoni de la Humanitat? Quanta gent comença a adonar-se que gent que habità fa mil·lennis aquestes contrades marcà una fita històrica de primer ordre a nivell mundial? L’amor pel propi és indispensable si volem encomanar-lo als visitants de fora.
Com a historiador que eres t’agrada fer didàctica i per això fas tallers de prehistòria. Conta’ns com va nàixer esta iniciativa? creus que cal fer més pedagogia de la història en l’educació de la societat?
Jo sóc historiador de formació, i sempre solc dir, encara que no sé perquè, que soc medievalista i modernista. Tal vegada perquè en els darrers anys de carrera a València em vaig decantar més per aquestes dues èpoques, les quals m’han donat moltes alegries en les meues investigacions d’arxiu, però el cert és que tretze anys després d’haver començat a treballar amb l’art rupestre de la Valltorta-Gasulla no sé molt bé en què estic més versat, hehe…
La història, i més encara la prehistòria, és una disciplina on la pràctica, el tocar, el experimentar amb els utensilis de la vida quotidiana és una de les vies principals per assolir el coneixement inherent al marc temporal. Per això els tallers que faig de prehistòria són vitals per poder posar-se en la pell dels nostres llunyans avantpassats. La història en general i l’antropologia precisen d’experimentació. I l’aïllament generacional al qual estem assistint, on el contacte amb les maneres de viure dels nostres avis és quasi nul, no ens beneficia gens.
T’encanta la cultura popular. Quina és la teua opinió actual? Pessimista pel que perdem i no podem recuperar, o optimista pel q s’ha pogut recuperar i mantindre?
Cert. Si hi ha una cosa que em done la vida, a banda de la història i del nostre paisatge muntanyenc, és l’etnologia. És tan recomfortant veure com les actituds i maneres tradicionals d’entendre la realitat ens vinculen directament amb tots els nostres antecessors, que no veig millor acte de coherència identitària que participar activament d’aquests costums. A nivell privat o social.
Si bé soc pessimista de mena, he d’admetre que durant la meua vida conscient he vist revitalitzar-se moltes festes però també molts usos tradicionals casolans que s’anaven abandonant per ser coses de masovers, en el pitjor sentit que s’hi puga donar. Paraules proscrites, aliments condemnats, usos de la terra obsolets… Tot pareix que vullga tornar, i açò és fruit d’aquesta parcial recuperació de l’estima pròpia. Ara bé, tant jo com la resta de gent que vivim especialment el fet de la tradició, som una equilibrada barreja entre entusiastes encesos i amargats queixons. La veritat és que desespera molt veure com et deixes les ganes, la salut i els diners bregant per revitalitzar certa costum i com tot acaba dissolent-se per la deixadesa que sovint regna en la nostra societat.
Eres també un apassionat del Maestrat i sempre has participat de l’activisme comarcal, com el veus actualment?
Eixe és un altre niu d’amargats entusiastes, hehe… En el nostre cas, la lluita és la nostra manera de dir-li al món que existim. I quan més siguem a la batalla i més soroll d’espases fem, més ens farem de notar. I noto jo que o bé la lluita s’ha refredat o bé que jo estic més lluny i no arribo a escoltar clar el so del metall. Potser siga el darrer, perquè u també acaba necessitant cert repòs per emprendre la batalla amb les ferides ben guarides.
Jo soc dels que pensen que si una cosa es vol de veritat, i sobretot si es creu en ella, sols cal allargar la mà i agarrar-la. Penso que es parla molt de cor, però sense fe. I sense ser creient no es poden esperar miracles.
En este article meu parlo de l’organització administrativa a un país de muntanya com la Val d’Aran. Penses que el Maestrat com a comarca històrica i pel fet d’haver expressat en l’antiguitat alguna voluntat d’ organització del territori a través de les Setenes i els castells té tot el dret a reivindicar i exigir a la Generalitat Valenciana una institució d’autogovern a la manera del Conselh Generau d’Aran? Podria ser eixe instrument necessari, administració de proximitat que ajude a la població a quedar-se als pobles?
El dret el tenim. Dins de les demarcacions històriques del Regne de València, dels seus senyorius, el Maestrat potser fou el més independent de tots. El poder del mestre de Montesa fou quasi equiparable al del monarca en els seus respectius feus, i el fet d’haver sofert sovint la tirania dels mestres de l’ordre ha de tenir certa contrapartida. Mal que siga el fet d’haver creat una identitat amb la qual ens reconeixem entre nosaltres. I més encara si li traiem la pols de damunt.
Això que suggereixes és impensable avui en dia, però cultivant certa base social i fent-nos cert ressò a nivell de país no ho veig impossible del tot… El govern, si es té a casa, millor. Saps qui és qui, i ells també saben qui som perquè són dels nostres. Òbviament ajudaria a atendre millor les nostres necessitats i aspiracions. I també seria fonamental per poder establir per la nostra banda unes relacions fluides i autònomes amb els nostres germans dels Ports, Benifassà, Matarranya, Terres de l’Ebre, i més amunt, amb qui potser compartim més que en d’altres amb els quals ens vincula l’administració regional. D’això n’escriuria un llibre.
Has escrit dos llibres: La còlera del bandejat i Les ombres de la Valltorta. Com te vas inspirar en el procés de creació dels dos llibres? Quant tenen de realitat i quant de ficció? Conta un poc.
A mi sempre m’ha agradat escriure històries, i també contar-les. Vinc d’una família on la narrativa oral ha estat sempre molt viva i respectada, i pel general el meu context veïnal i d’amistats sempre ha participat d’aquesta afició. Jo tinc la convicció que els muntanyencs tenim poesia en el cor, arreu del planeta.
Sempre he gaudit bocabadat de les velles històries, de les llegendes, de les contalles dels meus avantpassats, a qui sempre he considerat herois. Eixa serà sempre la meua inspiració.
Les ganes de comunicar, de descriure la realitat a través de la meua mirada, també juga el seu paper. No em considero més que ningú, però tampoc menys, i penso que la meua forma d’entendre les coses pot ser compartida per molts, o pot ajudar a molts a entendre millor facetes de la vida i de la història on no sol pegar molt el sol. És també una ferramenta per intentar contagiar la meua estima pel nostre, tancant el cercle que has encetat al llarg d’aquesta entrevista.
Ara mateix estic escrivint una novel·la no històrica, però també ambientada en la nostra comarca. M’està sent un repte, perquè solc estar més còmode uns segles més arrere. És una deformació professional, segurament.
En la narració històrica intento transmetre l’esperit de l’època, sense presentismes ni llocs comuns. És sorprenent veure com ens pareixem a aquella gent, i també constatar tot allò en el que hem canviat. La còlera del bandejat és un exercici rigorosíssim d’investigació històrica novel·lada. Les ombres de la Valltorta és menys històrica pel que fa als fets però no el tocant a les actituds i maneres d’entendre la vida. En tota narrativa, fins i tot en la més ficcionada o fantàstica, hi ha un percentatge de realitat. Mal que siga la que existeix en la ment de l’autor.
Qualsevol cosa que vulgues afegir?
Doncs que ha estat un plaer aquest exercici de llibertat, parlant d’allò que més vida em dóna, i que és un orgull comprovar que continuem formant part d’una raça de tossuts, rucs i cabuts que no es cansen de bregar batalles perdudes. Amargats entusiastes, recorda! Gràcies per no defallir.
Nota de l’editor (gener 2022) Francesc Bellmunt Gil ha publicat un nou llibre de títol El llegat de l’Anticrist, de lectura altament recomanable.
