El passat dia 9 de juliol la FEMECV va organitzar una reunió tècnica de treball a Vallibona sota el títol “Jornades sobre senderisme i desenvolupament rural sostenible” en la qual es va tractar l’actual estat de la xarxa de sendes titularitat de la FEMECV, tant en el País Valencià com en Benifassà. Esta és la primera reunió d’un seguit que la FEMECV vol fer arreu del País per tal d’exposar als agents locals l’actual problemàtica amb l’estat de les sendes. De tot el que es va parlar, ara faré un esquema a partir de les aportacions que s’hi han fet:
- Què entenem per senda? Instal·lació esportiva al medi natural? Infraestructura viària?
- L’actual estat de les sendes. Prioritzar qualitat a quantitat. A dia d’avui un 70% de les sendes homologades no passaria cap control de qualitat i per tant s’haurien de descatalogar. Sobre això fa uns anys ja vaig escriure este article Fer és molt més fàcil que mantindre, del qual vos recomano la lectura.
- Els factors decisius que condicionen el desenvolupament rural: el preu de la vivenda rural (cara a preu de segona residència) i la comunicació (telefonia, internet).
- El context canviant climàtic que condiciona el desenvolupament rural.
- El canvi del paradigma social, passem de l’actual model de consum trepidant a un model slow.
- L’esport va lligat a la natura i la cultura. La cultura és el gran instrument que tenim com a societat per a entendre i adaptar-nos al medi.
I tot seguit faig una sèrie de reflexions:
- A dia d’avui constato eixa necessitat que té la societat d’apropar-se a la natura, a la muntanya, però precisament per eixa universalització en l’accés a la muntanya, els perfils socials han canviat, i cada vegada hi ha més persones que hi accedeixen sense eixa cultura de muntanya (la que et dona pertànyer a un club de muntanya i saber usar brúixola i llegir mapes) amb la qual cosa els rescats són més freqüents. Per això no soc partidari d’inundar més encara les muntanyes de senyals i taules interpretatives, sinó de mantindre i reforçar les existents. No és un problema dels senyals, sinó de cultura de la societat. Qui necessite una aproximació més autèntica a la natura i a la muntanya, pot fer ús de la nostra feina com a guies de muntanya.
- Els clubs de muntanya han deixat pas als ajuntaments com a principals promotors en el manteniment de les sendes. Això és un greu problema pel fet que els ajuntaments són entitats que es dediquen a múltiples finalitats i que tenen una visió molt turística sobre les sendes (que és una visió molt parcial) i que, pel fet de ser entitat menor, es troben molt condicionades en totes les actuacions a les subvencions. Es pot actuar conscient els ajuntaments de fer sempre partides anuals al pressupost per a “manteniment i conservació del medi natural”.
- La necessitat de vincular emocionalment un camí, una senda amb la societat local. Si el patrimoni (i un camí és patrimoni) no el fa seu la societat, i l’explica, se l’empodera, i en fa un relat, sempre serà més difícil mantindre’l.
- No tot s’hi val per al turisme.
nb: Adjunto el decret regulador del senderisme, ací.
