Avui entrevistem una persona amb qui fa molt de temps que ens coneixem, Carles és d’eixes persones molt discretes, molt intel·ligent, amb una capacitat de treball i sacrifici enorme, i que durant la pandèmia va posar al servei de la societat valenciana en el que es va conéixer com a sanitat de guerra, un autèntic pla de xoc de contenció de la malaltia. Li preguntem pel covid i per com veu el territori.
Carles, com a director de Salut Pública a Castelló vas prendre el relleu al març-abril de 2021, amb una situació sanitària molt complicada, quin balanç fas de tot este temps?
No tinc molt clar en el meu cap el concepte de temps, vull dir, no sé massa bé si una cosa ha passat fa 6 o 18 mesos. El balanç és que vaig entrar en el moment més complicat de tot açò, on fins aquell moment el sistema sanitari només havia pogut tindre una actitud defensiva davant la COVID, i era a partir d’aquell moment quan podem començar a actuar activament contra la malaltia. Una situació sense precedents on hem patit moltíssim, i on ha eixit el millor de moltes persones. A poc a poc vam reconduir la situació i anàvem solventant els nous problemes que ens sorgien cada dia i que mai abans havíem conegut, primerament en els rastreigs i els sistemes d’informació, i després en la vacunació. Personalment, estic content del treball que hem fet a Castelló i crec que quan es faran públiques les estadístiques de mortalitat per totes les causes de cada regió, ficarà en evidència el treball en equip que s’ha fet ací. Ara estem en un punt on la pandèmia està en una altra fase, i hem de començar a veure i ficar-nos al dia de tot allò que vam ajornar i que també afecta la salut de les persones si la tardança és excessiva.
Fes un DAFO. Fortaleses i debilitats del nostre sistema sanitari públic. Què milloraries?
Hi ha moltes coses per a poder millorar. Els sistemes d’informació i vigilància tenen molt de marge de millora, la capacitat de redistribuir el personal entre diferents unitats, seccions o serveis, o la capacitat de retribuir guàrdies o treball extraordinari als equips d’epidemiologia, són coses a millorar. Per a aquestes tasques seria fonamental una estatutarització de tot el personal de salut pública, o com a mínim del personal tècnic. A més, cal millorar els vincles amb els centres socials com residències de persones grans o amb diversitat funcional. Açò ho dic d’una manera general, i de manera sectorial crec que cal millorar la resposta en els problemes de salut mental, de salut sexual, problemes derivats de l’alimentació o nutrició de persones sanes, i el control dels contaminants ambientals i la seua relació amb la sanitat ambiental.
Coneixes molt bé el sector de la ramaderia. Com a veí de Xodos i persona conscient amb el problema del despoblament, quines són les claus per a revertir esta situació?
Vivim en un estat radial, a nivell nacional, a nivell autonòmic i a nivell provincial. Necessitem millorar la comunicació en xarxes mallades, que l’interior no siga una zona “d’exposició”, amb un teixit industrial, agrícola i ramader. Concretament pel que me preguntes, crec que el fet de fomentar la ramaderia extensiva de remugants és una peça clau, però no crec que les subvencions siguen una bona ferramenta. El preu just del producte i poder tancar tot el cicle de la producció en la zona, seria una bona solució. Aquestes mesures no depenen només d’una administració, i són coses que s’han de gestar en anys, però ja cal anar inoculant els conceptes al cap de la gent.
La ramaderia és un sector menyspreat? Són justificades les queixes del sector? Què li diries a un/a pastor/a que es lamenta de l’encariment del producte, de les vacunes, controls, etc?
Totalment cert. Ara mateix la ramaderia, concretament la ramaderia extensiva, té una situació molt dura. Un corder es pagava el mateix fa 25 o 30 anys que ara, i evidentment, els costos dels pinsos, del gasoil o la mà d’obra, no té el mateix preu. Ara bé, també cal veure que ara cal treballar amb dos conceptes diferencials, el primer el volum de treball, i el segon l’enfocament cap a la qualitat del producte. A mode d’anècdota, la gent gran contava que en un mascle de caprí, costava unes 500 pessetes, i només la pell ja la pagaven a unes 700 pessetes. Un familiar de mon pare va comprar un mas al terme de Vistabella del Maestrat i només amb els pins que va tallar en unes setmanes, va guanyar més diners que li va costar el mas. Aquests són exemples per a veure que el món ha canviat molt, en general per a bé, encara que no sempre, i de vegades penso que el món de la ramaderia no s’ha adaptat a aquests canvis, encara que no pot negar ningú que la vida dels nostres ramaders és molt dura i caldria millorar les condicions de vida. Crec que el sector de la ramaderia intensiva, principalment de pollastres i porcs, crec que sí han sabut en general adaptar-se millor.
És alarmant la constant davallada de ramaderia extensiva. Ens podem quedar en uns pocs anys sense este tipus de ramaderia tan beneficiosa com important en el manteniment dels nostres ecosistemes forestals?
Crec que és molt alarmant. El paper del ramat remugant en extensiu és fonamental. Ara mateix només queden vaques a la part alta, i unes poques ovelles i molt poques cabres. Seria molt bo per al bosc mediterrani de la part baixa i mitja, que ramats de remugants, especialment cabres de carn, caminaren els nostres boscos cada dia. No soc partidari de les subvencions, però en aquest cas crec que el pastor de cabres blanques hauria de tindre un salari cada dia que treuen el ramat a pasturar.
En l’anterior entrevista, Nerea i Rocio Moliner prioritzaven l’obertura de nous obradors per tal de facilitar la transformació de producte local agropecuari, podríem dir el mateix de la ramaderia? És vital l’obertura i el manteniment de nous escorxadors distribuïts i ben planificats al llarg del territori?
No és necessari molts escorxadors. Són un tipus d’establiment que toca els pilars legislatius de la Unió Europea: Sanitat Ambiental, Seguretat Alimentària i Benestar Animal. Ara bé, crec que un escorxador comarcal, o donar la possibilitat en determinades ocasions d’un escorxador mòbil, seria una bona opció per a fer romandre el valor afegit de la ramaderia i que una part més o menys gran de la producció es transformara en carns i embotits. A més, també es poden distribuir les canals des dels escorxadors comarcals. Ara bé, cal un teixit de persones emprenedores que no sempre estan ahí. Recordem pobles com Benassal, Atzeneta del Maestrat o Villahermosa, on tenen uns teixits productius considerables de la indústria càrnia que han variat més o menys amb el temps, però encara romanen.
Com veus ara mateix l’economia als nostres pobles de muntanya?
La veig prou malament i crec que va decreixent cada dia més. A més, me fa que cada dia són més llocs aparadors o taulells, o llocs on van de cap de setmana els fills del poble o persones que els agrada el poble.
Tenim molts productes d’alta qualitat al Maestrat, en tens algun de favorit que recomanaries?
Evidentment, però no puc contestar de manera particular a aquesta pregunta. Sobre varietats de productes, puc dir que la mel és un aliment que reflecteix en la seua aroma, la zona on està feta.
Com a amant de la muntanya, eres molt aficionat a la micologia. Què és el que més valores d’esta activitat? Penses que la societat coneix suficient el perill de desconéixer moltes espècies de bolets?
Cada dia hi ha més gent que coneix més bolets, però també veig moltes vegades persones molt agossarades que volen per sobre de tot menjar bolets nous sense tindre clar del tot què és. També he de dir que no hi ha moltes intoxicacions, i ja fa temps que a Castelló no en tenim cap de greu amb afectació hepàtica irreversible. Això imagino que voldrà dir que al remat la gent pregunta i s’informa. De totes formes cal dir que han d’ingerir només aquells volets ben identificats i cal conèixer bé també aquells bolets tòxics que podem confondre amb els que consumim. Aquell vell concepte de diferenciar entre perill i risc, on el risc és el perill però ponderant la possibilitat i la conseqüència d’enganyar-nos
El canvi de model turístic és fonamental en el territori valencià.
Com valoreu la feina que aportem els guies de muntanya a una major estima per la nostra muntanya?
Els guies de muntanya fan formació, i la formació és, o hauria de ser, la pedra angular de la nostra societat. Així, crec que una xarxa de guies de muntanya són una part fonamental que cal desenvolupar per a poder treure un valor afegit a les nostres muntanyes, plenar-les de gent respectuosa i ensenyar a gaudir-les. El canvi de model turístic és fonamental en el territori valencià, i a la platja està ja molt perdut, però a la muntanya encara tenim marge d’actuació. Açò aniria lligat a l’estima dels nostres productes per visitants i per la mateixa població. Crec que tenim molta tasca, però no hem fet tard.
Moltes gràcies Carles pel teu temps, que sabem que n’és poc!
